MIRALLS PERDUTS

1er. Concurs de poesia PERFECTO ESPERPENTO 

Sant Boi de Llobregat.

El dia 11 d'octubre de 2017, en la biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi, el meu poema "Miralls perduts" va rebre aquest premi, que s'organitzà amb motiu del desè aniversari del CID (Centre d'informació de la discapacitat).

Aquest mateix dia, al matí, vam acomiadar-nos del nostre gran amic Andrés, que ens va deixar el dia 9 d'octubre, i jo voldria dedicar-li aquest premi i el meu poema, del que ell conegué  una part (sovint, jo li mostrava els meus escrits, inclús avanç de tenir-los enllestists). Per a tu, amic, de tot cor.

Andrés Bergel, en el transcurs d'una representació de teatre.

La Pili i l'Andrés, l'Anastasia i jo en una magnífica festa en el Moncata Vins.

Abans del lliurament  del premi, vam gaudir d'el magnific espectacle poètic - musical "Con el verso al traste". Un espectacle de poesia i música al mateix nivell, la mateixa alçada; a igual altura so i paraula, paraula i so.

Gràcies, Cysko Muñoz, Xavi Guinart i Javi Esteban per fer-nos gaudir. 

https://www.facebook.com/conelversoaltraste/

   Premi PERFECTO ESPERPENTO

MIRALLS PERDUTS

No és un món en blanc i negre,
és un món ple de color,
ple de joia, de dolor,
a cops trist, a cops alegre... 
No és un món en blanc i negre.
I s'enfila cap al cel, 
i descansa en un estel, 
i de sobte cau a terra 
i s'endinsa en una guerra,
i és traïdor, també fidel.

Un món de miralls perduts,
de mirades innocents 
que s'amaguen impotents 
com els mots en llavis muts. 
Pensaments desconeguts 
marejats en caps inquiets 
amagant-se en els indrets 
de somnis sense esperança, 
del deliri i l'enyorança 
en mig de blanques parets. 

José Manuel Ribas (Piteira)

I aquí  podeu sentir Miralls perduts en la veu del gran Jesús Vera Cristobal que em va obsequiar amb aquest bonic vídeo. Gràcies, Jesús.

SOTA LA PLUJA

Trona, trona,

trona que trona.

L’ànima es queda

amb l’aigua sola.

Trona, trona,

trona que trona.

El meu amor

plora que plora.

Plora que plora

sota l’aiguat,

i el meu amor

s’ha remullat.

S’ha remullat,

va tota xopa,

va tota xopa,

s’ha remullat,

ai, ma estimada,

sota la pluja,

ai, l’estimat

sota la pluja,

sota l’aiguat.

Trona, trona,

trona que trona,

l’ànima es queda

amb l’aigua sola.

LES BRUIXETES

Surten les bruixes
i entre la boira
toquen les cuixes
dels minyonets.
Apa, a dormir!
que us vigilen
i us castiguen
si sou desperts.

Si sou al llit
tapeu-vos bé
que les bruixetes
vindran a veure
si teniu fred.

I si en teniu
amb ses escombres
us enduran
i en els seus forns,
amb molt de foc,
els vostres cossos
escalfaran.
 

©Piteira (Xosé Casar)

PERFUM DE MAR

III Jocs Florals Congrés-Indians 2014-Barcelona.
Perfum de mar, Premi flor natural.















M'encalça, em toca i fuig
i s'amaga en el blau immens.

Torna, em toca i fuig
amb serena i dolça remor,
enduent-se plors del meu cor,
robant secrets sentiments.

M'empaita, em toca i fuig.
Alleuja la meva pena
i amb sa lluenta cadena
s'allunya la meva por.

I torna i em toca i fuig.
Jo tanco els ulls i l'espero,
ja sento la seva olor
i arriba, em toca i fuig.

S'aroma m'ha deixat
llunyans records amb tendresa,
dolços records d'infantesa,
enyor amb perfum de mar.

M'atrapa, m'abraça i fuig.

ABANS ERA ABANS

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere,

des de el vint i nou de juny

revifà aquesta foguera.

S’han assecat els ulls

de mirar tanta senyera.

Plors d’esperança gran

i d’estelada bandera,

plors ompliren el camp

i demanaren amb clam

la llibertat de la terra.

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere.

Tot just el camí comença

i la fi es comença a veure,

doncs arriba amb flames d’or

trencant antigues cadenes.

I tot donant-nos les mans,

tots amb les mans serenes,

tots junts els catalans

empenyem la nostra terra.

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere.

FOSCOR

La por ens arrossega a l'abisme,
a un forat fosc i profund
i ens lliga les mans,
i ens ofega.
I s'enfila envoltant-nos els ossos,
estrenyent-los,
xafant-nos l'esperit
i ferint-nos el cor.
I morim sent vius,
Som morts en vida,
una vida sense llum.
Fosca, sempre fosca...
com el forat.

 

LA NOTA

Fins avui mateix no se m’ha acudit. Ho havia intentat de totes les maneres: missatges al mòbil, en el facebook, enviant-li twitter...Fins i tot he arribat a escriure-li una carta amb boli i he fet servir el correu postal. Com que no funcionava li he tornat a escriure una altra i la he posat directament en la seva bústia, però res. Ara sí, ara no fallarà, no tindrà més remei que llegir la meva nota, i amb testimonis. Estic desitjant que tanquin el col·legi i  comenci el recompte. Sé que el meu serà un vot nul, però ja ho sabia quan ho he ficat en l’urna.

LLAVORS SOMRIUS

  De vegades la pluja és trista,
de vegades.
De vegades no és agradable el seu so,
de vegades.
De vegades esperes la tempesta
com l'aire per respirar,
de vegades.
Quan s'enfosqueix el cel,
quan el llampec t'enlluerna
i esclata el tro,
quan el baluern es fa ressò
en les teves oïdes tristes...
llavors t'adones,
llavors saps que t'has anat,
que vas passar a l'altre costat
sense adonar-te,
sense esperar-ho.
Llavors somrius i penses
que no hi ha raó per a la tristesa.
I somrius, somrius... 
  

LLAVORS SOMRIUS by Xosé Casar Gómez (Piteira) is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

CONSULTA VINCULANT?

TAXI DE BARCELONA

IMPOSICIÓ DE TORNS A MIDA                                                         5-10-2012

                                                                                                                            

A la consulta vinculant que es va fer als taxistes de Barcelona, el dia 22 de febrer de 2012 , per tal de establir quelcom sistema que fes més rendible la nostra feina, es va decidir per una majoria suficient la aplicació de torns de treball. Amb aquesta mesura es traurien del carrer una quantitat acceptable de llicències. Seria, a més, una mesura transitòria sotmesa a avaluació.

Des de llavors fins ara el IMET, després de rebre moltes pressions per part d’algunes organitzacions del sector que no van assumir el resultat de la consulta vinculant, va proposar diferents regularitzacions, cap d’elles acceptades pels taxistes, que es veien traïts, doncs no s’aplicava la mesura triada per ells.

Ara el IMET, després de veure com era rebutjada la seva proposta de instal·lar al vehicle un rellotge, que hauria de representar un cost prou elevat per als taxistes, ens sorprèn amb un nou acord del consell metropolità: Un sistema de torns prou complicat, res a veure amb el triat en la consulta vinculant del febrer de 2012, que estableix una gran diferència entre els taxis amb un sol conductor i els que tenen aplicats a la llicència més d’un conductor.

No explico aquí el complicat sistema de torns que ens volen imposar, però insisteixo en ressaltar que els taxistes van triar una mesura que ara, degut a pressions interessades, és desestimada per l’ institut metropolità del taxi (IMET).

I ara jo em pregunto: En quantes consultes vinculants participarem d’ara endavant, sinó serveixen per res, si només són una pantomima?

De què serveix gastar tants diners en la organització de esdeveniments d’aquesta mena, perdre tant de temps, si no s’ha d’aplicar després el seu resultat?

Es fan les consultes vinculants i després no cal mirar el resultat?

Per què perdem el temps d’aquesta manera?

Així és com entén el IMET la democràcia? Si no surt el resultat esperat, es canvia i no passa res?

I si es van fer en aquella consulta vinculant propostes que no eren viables jurídicament, és a dir, que no s’ajustaven a la llei, llavors per què es van fer? Si això va passar vol dir que els que van fer les propostes no tenen el nivell ni la preparació necessària per ostentar els seus càrrecs. Deurien deixar-los a disposició, per a que els poguessin ocupar persones amb la preparació suficient.

Xosé Manuel Casar Gómez.

Llicència de taxi Nº 2067.

QUÈ VOLEN?

Què vol aquesta gent?
Què volen?
Volen tallar-me la llengua,
volen robar-me la veu,
volen que calli la boca...
Què volen?
Però jo sóc aquí,
al costat d’aquest poble,
i parlaré sempre ben clar,
parlaré en aquest idioma.
No em tallaran la llengua,
no em taparan la boca,
no m’han de robar la veu...
Doncs, què volen?
Que ens deixin viure, senyors,
a la terra que és ben nostre,
que ens deixin viure, senyors,
que ens deixin! 
Fora els botxins, fora!