UTOPÍA

El pájaro se estampó, 

siendo de todo inocente, 

en el alambre indecente

que en su vuelo se cruzó.

El animal pereció

por sus ansias de volar, 

tan sólo quiso alcanzar

un sueño de libertad, 

mas quebró su voluntad

un amargo despertar.

CEA, MARIÑEIRO, CEA

Fotografía de Teresa Aranda ©   Morren nas penas as salgadas ondas, morren nas fondas buracas alén e mórreme o espírito ollándome lonxe, ollándome lonxe do meu doce ben. Non te vaias amor, amor non te vaias, non te vaias coas ondas salgadas do mar, volve comigo amor mariñeiro, que eu morro de pena se te vexo marchar. Cea, mariñeiro, cea... A praia dourada que deixas atrás agarda que volvas do duro vogar. Cea, mariñeiro, cea... Eu tamén quero, mariñeiriño, verte que volves ao teu fogar. E se non volves, ai, queridiño, non poderei deixar de chorar. E se non volves, mariñeiriño, se ti non volves ireite buscar. Subirei na escuma, nadarei no sal, vogarei sen remos nas augas escuras, vogarei chorando as bágoas máis duras, morrerei nas penas que agardan as ondas salgadas do mar.

ABANS ERA ABANS

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere,

des de el vint i nou de juny

revifà aquesta foguera.

S’han assecat els ulls

de mirar tanta senyera.

Plors d’esperança gran

i d’estelada bandera,

plors ompliren el camp

i demanaren amb clam

la llibertat de la terra.

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere.

Tot just el camí comença

i la fi es comença a veure,

doncs arriba amb flames d’or

trencant antigues cadenes.

I tot donant-nos les mans,

tots amb les mans serenes,

tots junts els catalans

empenyem la nostra terra.

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere.

FOSCOR

La por ens arrossega a l'abisme,
a un forat fosc i profund
i ens lliga les mans,
i ens ofega.
I s'enfila envoltant-nos els ossos,
estrenyent-los,
xafant-nos l'esperit
i ferint-nos el cor.
I morim sent vius,
Som morts en vida,
una vida sense llum.
Fosca, sempre fosca...
com el forat.

 

APASIONADOS

Al mirar tus ojos verdes
se aceleran mis latidos
y enloquecen los sentidos
cuando en mis labios te pierdes.
Muy suavemente me muerdes
en el cuello y en la boca
y ya tu mano me toca
provocando con delirio
un placer que ya es martirio
que me está volviendo loca.

Y tus dedos juguetean
por mi cuerpo enardecido,
tembloroso, estremecido.
Se sofocan, se desean
y suspiran y jadean,
se humedecen y palpitan,
se remueven y se excitan
nuestros cuerpos enlazados
y explosionan abrazados
y se inflaman y crepitan...

LA NOTA

Fins avui mateix no se m’ha acudit. Ho havia intentat de totes les maneres: missatges al mòbil, en el facebook, enviant-li twitter...Fins i tot he arribat a escriure-li una carta amb boli i he fet servir el correu postal. Com que no funcionava li he tornat a escriure una altra i la he posat directament en la seva bústia, però res. Ara sí, ara no fallarà, no tindrà més remei que llegir la meva nota, i amb testimonis. Estic desitjant que tanquin el col·legi i  comenci el recompte. Sé que el meu serà un vot nul, però ja ho sabia quan ho he ficat en l’urna.

LLAVORS SOMRIUS

  De vegades la pluja és trista,
de vegades.
De vegades no és agradable el seu so,
de vegades.
De vegades esperes la tempesta
com l'aire per respirar,
de vegades.
Quan s'enfosqueix el cel,
quan el llampec t'enlluerna
i esclata el tro,
quan el baluern es fa ressò
en les teves oïdes tristes...
llavors t'adones,
llavors saps que t'has anat,
que vas passar a l'altre costat
sense adonar-te,
sense esperar-ho.
Llavors somrius i penses
que no hi ha raó per a la tristesa.
I somrius, somrius... 
  

LLAVORS SOMRIUS by Xosé Casar Gómez (Piteira) is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.